Des que vam arribar a Turquia caminem pels seus carrers, fascinades pels colors, les olors, per la seva gent tan diversa, amb gust d’Orient. Des del primer moment es fa palesa l’aclaparadora majoria d’homes al carrer, en general en allò que anomenaríem espai públic. Els homes s’hi estan al carrer, als cafès, als comerços. També hi ha dones, evidentment, però més aviat fa la sensació que les dones no hi són, hi passen perquè van d’un lloc a un altre.
Durant els tes dies següents a finalitzar el Ramadà, això va canviar. Les dones surten al carrer en família per celebrar al carrer les jornades festives. Els turcs, fins on hem vist, són els reis dels picnics als parcs i els preparen i munten així que tenen ocasió, imprescindible la barbacoa. Em recordaven els dinars que organitzaven els meus pares a Santa Creu d’Olorda, a Collserola, quan les meves germanes i jo érem nenes, amb els oncles i cosins i passàvem el diumenge a l’aire lliure, en família, entre els ametllers davant de l’ermita.
Quan acaben de menjar, la canalla surt corrents a jugar i de forma natural les famílies (no totes, però sí les grans) se separen: homes per una banda, dones per l’altra en tertúlies que s’allarguen fins que es pon el sol i cau la tarda. Aleshores l’accés a les dones és més fàcil i en saludar-les moltes mostren interès per nosaltres, com ho fan els homes amb naturalitat més obertament. Bé, de fet qui no es fixa en dues marcianes caminant amb motxilles i bastons pel carrer?
Avui, però, sortint d’Izmit, hem vist un grup de dones assegudes a taula en el jardí d’una escola, segons semblava. Li he dit a la Ginebra: Mira, deuen ser les mestres que dinen ara. I les hem saludat amb la mà. De seguida ens han contestat, en turc lògicament i hem intercanviat les tres paraules mal comptades que sabem. Així que en dos minuts ens han fet lloc a taula amb elles, i hem pogut parlar fent-nos entendre mig en anglès i l’altre mig gràcies al traductor automàtic. I dinant, és clar: dolma (fulles de parra farcides d’arròs), amanida, carn arrebossada, arròs amb llet i una beguda típica, tot amb el seu toc especiat i deliciós! Avui era el darrer dia d’escola i ho celebraven així.
Quan ja marxàvem començava la preparació del casament d’un dels seus companys de feina, amb música i ball al carrer, davant l’escola a punt de tancar fins al setembre.
_____________
Desde que llegamos a Turquía caminamos por sus calles, fascinadas por los colores, los olores, por su gente tan diversa, con gusto Oriente. Desde el primer momento se hace evidente la abrumadora mayoría de hombres en la calle, en general en lo que llamamos el espacio público. Los hombres están en la calle, en los cafés, en los comercios. También hay mujeres, evidentemente, y sin embargo da la sensación que no están en la calle, pasan por ella para ir de un lugar a otro.
Durante los tres días siguientes después del Ramadán, esto cambió. Las mujeres salen a la calle en familia, para celebrar en la calle las jornadas festivas. Los turcos, hasta donde hemos visto, son los reyes del picnic en los parques y los preparan y montan en cuanto tienen ocasión, con su imprescindible barbacoa. Me acordé de los almuerzos que organizaban mis padres en Santa Creu d’Olorda, en Collserola, cuando mis hermanas y yo éramos niñas, con los tíos y primos, y pasábamos el domingo al aire libre, en familia, entre los almendros frente a la ermita.
Cuando terminan de comer, los críos salen corriendo a jugar y de forma natural las familias (no todas pero sí las grandes se separan: hombres per un lado, mujeres de otro, en tertulias que se alargan hasta la puesta de sol y la caída de la tarde. Entonces el acceso a las mujeres es más sencillo y al saludarlas muchas muestran interés por nosotras como hacen los hombres con naturalidad, más abiertamente. Bueno, ¿quién no se fija en dos marcianas caminando con mochilas y bastones por la calle?!
Sin embargo, hoy, saliendo de Izmit, hemos visto a un grupo de mujeres sentadas a la mesa en el jardín de lo que parecía una escuela. Le he dicho a Ginebra: Mira, deben ser las maestras que comen ahora. Y las hemos saludado con la mano. En seguida nos han contestado, en turco lógicamente y hemos intercambiado apenas tres palabras que son las que sabemos. Así que en dos minutos estábamos sentadas a la mesa con ellas, haciéndonos entender medio en inglés, otro medio gracias al traductor automático. Y comiendo, cómo no: dolma (hojas de parra rellenas de arroz), ensalada, carne rebozada, arroz con leche y una bebida típica, todo con su toque especiado y delicioso. Hoy era el último día de escuela y lo celebraban así.
Cuando ya nos íbamos empezaba la preparación de la boda de uno de sus compañeros de trabajo, con música y baile en la calle, frente a la escuela a punto de cerrar hasta septiembre.