Marxem en 30 dies:

És moment de començar a escriure.

Marxem en 30 dies: és moment de començar a escriure.

Penso en aquest viatge començant-lo, arribant i sortint d’Istanbul, potser en dues o tres jornades (Istanbul és una ciutat enorme i sempre costa desempallegar-se de les ciutats grans) i a poc a poc entrar en el silenci de les zones rurals, menys habitades, i enfilar amunt cap a l’altiplà central d’Anatòlia. Caminar per les seves terres àrides, serà ple estiu, farà molta calor: Hem de sortir a trenc d’alba per aprofitar la frescor del matí, i dur prou aigua... Tres litres per cap seran prou?

Sí, penso en aquestes primers etapes en què el cos encarcarat, acostumat durant anys a més de vuit hores d’inacció, s’ha d’habituar a una nova rutina, i despertar a una nova activitat. Es desperta i protesta, com n’és de dura la primera setmana de caminar! Superat el primer dia amb el sabor de la novetat i la satisfacció de la feina feta, arriba el segon i el cos està cruixit i protesta, ens posem les motxilles i pensem que no podrem dur aquell pes, de nou, tot un dia sencer. I l’endemà, la tercera jornada, pitjor encara: sense novetat, comencem a caminar com autòmats, oblidada l’alegria inicial dels primers quilòmetres. A partir del quart però, ens anem enfortint i a la setmana ja estem en plena forma.

I tanmateix mai no penso com serà l’arribada. No he estat mai a Egipte. En el mapa, en les fotos de satèl·lit em captiva la verdor del delta de Nil: immens, sembla una flor obrint-se al mar. No, no hi he estat mai, a Egipte, no en conec els paisatges. I tot i això em fa l’efecte que el meu cervell rebusca el record de la seva aroma, de la mateixa manera que hi busquem una paraula que no recordem i diem que la tenim a la punta de la llengua.

De fet, no sé si en vull saber gaire abans d’arribar-hi; potser m’estimo més deixar-me sorprendre com quan una criatura veu per primera vegada la neu i els adults mirem la seva cara, i ens entendrim amb tanta innocència.