top of page
Buscar
  • Foto del escritorGemma

Caminem (II) / Caminem (II)

A l’Okan, de sobte, se li il·lumina la cara: ens podem quedar a casa d’en Suat! En una estona surt en Suat amb les claus del cotxe i, després d’acomiadar-nos de l’Okan i agrair-li el seu ajut, hi carreguem les motxilles.


El cafè és a una punta del poble i casa seva a l’altre extrem. Quan hi arribem, dues dones joves, amb un bebè, ens reben a la porta. Són la dona, la germana i el fill d’en Suat, tots somrients. Ell, ens hi deixa i se’n torna al cafè.


Petons, abraçades i somriures mentre entrem a la casa, -al pis de dalt, a baix viu la germana- nosaltres desfetes en agraïments i elles divertides de tenir cares noves al poble (no sabem què els haurà explicat en Suat).


Ens ensenyen una habitació doble, molt ben arreglada, turkish style (com a les telenovel·les), i per més que li expliquem que podem dormir a terra que per això duem les estoretes, ella insisteix que, de cap manera!). Ens facilita tovalloles perquè ens puguem dutxar i uns cables per carregar els mòbils al lavabo. Estem tan contentes... Per fi, dones!


Ens fem fotografies, a elles soles, a totes nosaltres, amb nen, sense, amb el nen mentre el banyen, al seu oncle que ha vingut a fer-li unes moixaines.



Una estona després ens han preparat sopar, pasta amb formatge (i ketchup, elles!!) i un refresc de llimona molt bo. Xerrem amb el Google translator amb la Fathma i la Zuhal i riem, riem molt, de les pífies del traductor i elles del que diem. L’endemà és festa i volen que passem el matí juntes, amb en Suat, que no treballarà, visitant un lloc proper. Passada la mitjanit, anem a dormir perquè el dia ha estat llarg.


L’endemà ens llevem aviat i recollim, són ja les 7 i ningú no respira. Decidim marxar sense fer soroll, quan treu el cap la Fathma per acomiadar-nos. Ens desitja molta sort i nosaltres li diem adeu amb una abraçada i un agraïment renovat.


Quan sortim de la casa, ens calcem i unes passes més enllà decidim tornar-hi per fer una fotografia de l’edifici, abans de reprendre el camí. Aleshores, veiem una dona gran a la porta que ens observa seriosa. Serà la mare d’en Suat, pensem. Ella, com la majoria de les dones d’aquest país, reclosa a l’interior, invisible.


________________________________




A Okan, de repente, se li ilumina la cara: Podemos quedarnos en casa de Suat! En un rato, aparece Suat con las llaves del coche y después de despedirnos de Okan y de agradecerle su ayuda, cargamos las mochilas.


El café está en una punta del pueblo y su casa en el otro extremo. Cuando llegamos, dos mujeres jóvenes con un bebé nos reciben en la puerta. Son la mujer, la hermana y el hijo de Suat, todos sonrientes. Él, nos deja y se vuelve al café.


Besos, abrazos y sonrisas mientras entramos en la casa, -al piso de arriba, abajo vive la hermana- nosotras eternamente agradecidas y ellas divertidas de tener caras nuevas en el pueblo (no sabemos qué les habrá explicado Suat).


Nos muestran una habitación doble, muy bien arreglada, turkish style (como en las telenovelas), y por más que les explicamos que podemos dormir en el suelo que para eso llevamos las colchonetas, ella insiste que, ¡de ningún modo! Nos facilita toallas para que nos podamos duchar y cables para cargar los móviles en el lavabo. Estamos tan contestas… ¡Por fin, mujeres!


Nos hacemos fotos, a ellas solas, a todas nosotras, con niño, sin, con el niño mientras le bañan, a su tío que ha venido a hacerle unas carantoñas.




Un rato después, nos han preparado cena, pasta con queso (¡y ketchup, ellas!) y un refresco de limón, muy rico. Charlamos con el Google translator con Fathma y Zuhal y nos reímos, nos reímos mucho, de las pifias del traductor y ellas de lo que decimos. Al día siguiente es fiesta y quieren que pasemos la mañana juntas, con Suat, que no trabaja, visitando un lugar cercano. Pasada la medianoche, nos acostamos ya que el día ha sido largo.


Por la mañana nos levantamos temprano y recogemos, son las 7 y nadie da señales de vida. Decidimos partir sin hacer ruido, cuando asoma Fathma para despedirnos. Nos desea mucha suerte y nosotras la decimos adiós con un abrazo y renovado agradecimiento.


Salimos de la casa y nos calzamos. Unos pasos más allá decidimos volver para tomar una fotografía del edificio, antes de retomar el camino. Entonces vemos a una mujer mayor en la puerta que nos observa seria. Será la madre de Suat, pensamos. Ella, como la mayoría de las mujeres de este país, recluía en el interior, invisible.

bottom of page