La llegada a Beirut, de madrugada, nos pilla cansadas; incluso diría que nos da un poco de vértigo después de la calmada Turquía. Los grandes reporteros de Oriente Medio tienen aquí su sede (lástima que ahora están de vacaciones) y nos afanamos en recordar lo que hemos leído, bien poco, seguro, para intentar comprender algo de lo que pasa en esta parte del planeta tan castigada por las guerras.
En el aeropuerto compramos tarjetas de teléfono locales, cambiamos moneda y demoramos nuestra salida hasta que es de día y nos vemos con más ánimo y fuerzas. Hemos elegido un albergue, relativamente bien situado (Beirut y todo el Líbano es caro en comparación con Turquía): dos literas en una habitación de ocho ¡cuarenta dólares! (nuestro presupuesto salta por los aires, no nos podremos quedar demasiado en esta ciudad).
Salimos a callejear y nos sorprende su dinamismo: Beirut respira hoy ansias de libertad y de tolerancia, con una aglutinación de gentes venidas de todo oriente, iraníes, palestinos, turcos, sirios... Beirut es una locura: tiene el encanto del caos oriental, empezando por el tráfico de coches y personas, sin orden, sin preferencias. En sus calles encontramos pequeños altares decorados con vírgenes e imágenes de San Elías, rincones mágicos escondidos entre rascacielos de oficinas acristalados y justo al lado, casas que amenazan ruina y que guardan como recuerdo los agujeros de metralla de la guerra, hace ya veinticinco años. Tiene también todo el glamour de una ciudad cosmopolita, restaurantes de cocinas de todo el mundo que conviven con la magnífica gastronomía libanesa y galerías de arte de artistas locales y de todo Oriente Medio que se refugian buscando un poco de tolerancia y aire fresco. Paseando, nos paramos de golpe ante una de estas galerías. En el escaparate se expone un dibujo de una escena de amor entre dos hombres con un componente sexual bastante explicito que nos deja pasmadas, no solo por la técnica depurada y la fuerza de la expresión del trabajo, sino porque a pesar de la apertura y la tolerancia que respira Beirut, la obra es tremendamente provocadora, incluso para el liberal Beirut. Entramos sin mediar más que una mirada entre nosotras y nos atiende un joven que resulta ser el autor de la obra, un iraní muy joven con barba, gafas redondas y una enorme sonrisa que huyó de su país en busca de ambientes más tolerantes. En Barcelona probablemente hubiera pasado desapercibida, pero aquí su obra cobra un significado y un peso de rebeldía y atrevimiento que en artistas europeos parecería casi anticuado. Aquí se está jugando casi el pellejo, por lo que encontrar arte comprometido y activista nos emociona. Nos cuenta que el galerista era uno de los pocos que había aceptado representarle, sabiendo que corría el riesgo de levantarse cada mañana con el cristal de la galería reventado por la pedrada de algún discrepante.
Siguiendo nuestro paseo, ya cerca del mar, entre los distintos barrios del centro, se abre frente al puerto una enorme plaza a medio construir, dónde se encuentra el monumento a los mártires. En la parte alta se divisa un antiguo cine abandonado, un búnquer de hormigón taladrado por las bombas. A un lado de la plaza una imponente mezquita y la catedral ortodoxa ‑ésta, de reciente construcción a pesar de su estilo conservador-, compiten en fe y dimensión (la torre de la Iglesia redujo tres centímetros su altura durante la construcción para no superar los minaretes vecinos). Las entradas de ambos edificios, tan cercanos, se hallan sin embargo muy separadas y por caminos vallados para evitar que los fieles de una y otra confesión puedan encontrarse al entrar o salir de sus respectivas celebraciones. Toda una metáfora de la situación actual del país.
Visitamos después el resto de mezquitas que fueron iglesias primero, iglesias que siguen siendo iglesias y mezquitas que así lo fueron desde su construcción que hay por los alrededores de los dos grandes colosos del centro, y en todas ellas encontramos arañazos de la guerra en sus paredes, como recordatorio del dolor de los quince años de guerra civil. La sensación se agudizaba aún más por la fuerte presencia militar altamente armada ante todos los edificios religiosos y los oficiales. La guerra pasó, pero el miedo sigue en la calle a pesar de los esfuerzos de la población para pasar página y vivir en paz.
____________________________
L’arribada a Beirut, de matinada, ens agafa cansades; fins i tot diria que ens fa una mica de vertigen després de la calmada Turquia. Els grans reporters d’Orient Mitjà tenen aquí la seva seu (llàstima que ara són de vacances) i mirem de recordar el que n’hem llegit, ben poc segur, per mirar d’entendre alguna cosa del que passa en aquesta part del planeta, tan castigada per les guerres.
A l’aeroport, comprem targetes de telèfon, canviem moneda i fem temps fins que es faci de dia per sortir amb més ànim i forces. Hem triat un alberg, relativament ben situat (Beirut i tot el Líban és car en comparació amb Turquia): dues lliteres en una habitació de vuit, quaranta dòlars! (el nostre pressupost salta pels aires, no ens hi podrem quedar gaire en aquesta ciutat).
Sortim a passejar i ens sorprèn el seu dinamisme: Beirut respira avui ànsies de llibertat i de tolerància, amb una aglutinació de gent vinguda de tot orient, iranians, palestins, turcs, sirians ... Beirut és una bogeria: té l'encant del caos oriental, començant pel trànsit de cotxes i persones, sense ordre, sense preferències. En els seus carrers trobem petits altars decorats amb verges i imatges de Sant Elies, racons màgics amagats entre gratacels d'oficines de vidre i, just al costat, cases que amenacen ruïna i que guarden com a record els forats de metralla de la guerra, ja fa més de vint anys. Té també tot el glamour d'una ciutat cosmopolita, restaurants de cuines de tot el món que conviuen amb la magnífica gastronomia libanesa i galeries d'art d'artistes locals i de tot l'Orient Mitjà que es refugien buscant una mica de tolerància i aire fresc. Passegem i ens aturem de cop davant d'una d'aquestes galeries. A l'aparador s'exposa un dibuix d'una escena d'amor entre dos homes amb un component sexual bastant explícit que ens deixa bocabadades, no només per la tècnica depurada i la força de l'expressió del treball, sinó perquè malgrat l'obertura i la tolerància que respira Beirut, l'obra és tremendament provocadora, fins i tot per al liberal Beirut. Entrem sense intercanviar només una mirada entre nosaltres i ens atén un jove que resulta ser l'autor de l'obra, un iranià molt jove amb barba, ulleres rodones i un enorme somriure que va fugir del seu país a la recerca d'ambients més tolerants. A Barcelona probablement hagués passat desapercebuda, però aquí la seva obra pren un significat i un pes de rebel·lia i atreviment que en artistes europeus semblaria gairebé antiquat. Aquí s'està jugant gairebé la pell, de manera que trobar art compromès i activista ens emociona. Ens explica que el galerista era un dels pocs que havia acceptat representar-lo, sabent que corria el risc de llevar-se cada matí amb el vidre de la galeria rebentat per la pedrada d'algun discrepant.
Seguint el nostre passeig, ja prop del mar, entre els diferents barris del centre, s'obre davant del port una enorme plaça a mig construir, on es troba el monument als màrtirs. A la part alta s'albira un antic cinema abandonat, un búnquer de formigó trepanat per les bombes. A un costat de la plaça una imponent mesquita i la catedral ortodoxa -aquesta, de recent construcció tot i el seu estil conservador-, competeixen en fe i dimensió (la torre de l'Església va reduir tres centímetres la seva altura durant la construcció per no superar la dels minarets veïns). Les entrades de tots dos edificis, tan propers, es troben però molt separades i per camins amb tanques per evitar que els fidels d'una i altra confessió puguin trobar-se en entrar o sortir de les seves respectives celebracions. Tota una metàfora de la situació actual del país.
Visitem després la resta de mesquites que van ser esglésies primer, esglésies que segueixen sent esglésies i mesquites que així ho van ser des de la seva construcció que hi ha pels voltants dels dos grans colossos del centre, i en totes elles trobem esgarrapades de la guerra en les seves parets, com a recordatori del dolor dels quinze anys de guerra civil. La sensació s'aguditza encara més per la forta presència militar altament armada davant tots els edificis religiosos i els oficials. La guerra va passar, però la por segueix al carrer malgrat els esforços de la població per passar pàgina i viure en pau.
