top of page
Buscar
  • Foto del escritorGemma

Sümeyye


L‘entrada a Şereflikoçhisar sorprèn. Sobre el mapa ens havia semblant un poble, mitjanet. Després de dies de caminar per paisatges gairebé deserts de gent i de viles, necessitàvem una aturada en un lloc més gran. Poder comprar menjar, i actualitzar ruta i feina.


I en canvi, a mida que ens hi acostem, després d’una recta interminable de deu quilòmetres, Şereflikoçhisar (costa de pronunciar, eh?) és una ciutat, amb tots els serveis i la flaire d’una capital.


Ens fiquem pels seus carrers i hi ha gent anant i venint. En un carreró, a mà dreta, veiem un grup de dones que baten llana amb una vara, com feien antigament els matalassers, que picaven la llana dels matalassos per fer-la flonja i els refeien de nou cosint-ne les vores. Un noia, entre elles, ens crida així que ens veu, surt corrent a trobar-nos i nosaltres en aturem. És migdia i, tot i que estem cansades, acceptem el te que ens ofereixen, i les pastetes, i els caramels i la fruita…


La nostra amiga es diu Sümeyye i té setze anys, encara que amb el vel ens sembla, d’entrada, un pèl més gran. La seva família va venir d’Afganistan quan la seva mare tenia l’edat d’ella ara, fugint potser de la guerra. Xerrem amb ella i la resta de dones del grup, mare, tieta, veïnes, cosines i germanes. Ella és la gran de quatre noies, vol anar a la universitat l’any vinent per estudiar enginyeria informàtica i... practica el kick-boxing! La veritat és que això ens xoca i amb una sola mirada la Ginebra i jo acordem que en volem saber més. Quedem amb ella per més tard. Té entrenament de cinc a set i quedem d’anar-la a trobar al gimnàs i poder parlar una estona. Tot això en una barreja d’anglès i turc, entre riures i preguntes de la resta del grup.


Així que després de trobar l’hostal, dutxar-nos, i descansar i menjar una mica, anem a buscar-la al seu gimnàs. En els baixos d’uns edificis d’habitatges de setze plantes, al costat del mercat, trobem el centre. Per la finestra oberta veiem la Sümeyye i les seves companyes, gairebé tot són noies, la majoria nenes, com practiquen en xandall i criden mentre donen patades a un coixí.


El centre és modern i hi ha força moviment de joves i de dones que venen a recollir les nenes o a entrenar elles mateixes. En acabar la classe, parlem amb la professora, la Jasmine, una dona de prop de quaranta anys, quadrada (a la qual preferiria no veure enfadada), és realment bona en la seva especialitat; va ser campiona del món en el seva modalitat i ens diu que li agrada la feina i que la Sümeyye té possibilitats d’anar a un torneig nacional que es farà l’any vinent. A la noia li brillen els ulls.

___________________




La entrada a Şereflikoçhisar sorprende. Sobre el mapa nos había parecido un pueblo, medianito. Después de días de caminar por paisajes prácticamente desiertos de gente y aldeas, necesitábamos una parada en un lugar más grande. Poder comprar comida y actualizar ruta y trabajo.


Y en cambio, a medida que nos acercamos, después de una recta interminable de diez kilómetros, Şereflikoçhisar (cuesta pronunciar, ¿eh?) es una ciudad con todos los servicios y el aroma de una capital.


Nos metemos por sus calles y hay gente yendo y viniendo. En una callejuela, a mano derecha, vemos a un grupo de mujeres que baten lana con una vara, como hacían antiguamente los colchoneros, que picaban la lana de los colchones para esponjarla y los rehacían cosiendo los bordes. Una muchacha, entre ellas, nos llama no más vernos, sale corriendo a buscar-nos y nosotras nos paramos. Es mediodía y, a pesar de que estamos cansadas, aceptamos el té que nos ofrecen, y las pastitas, y los caramelos, y la fruta…


Nuestra amiga se llama Sümeyye y tiene dieciséis años, a pesar de que con el velo de entrada nos parece algo mayor. Su familia vino de Afganistán cuando su madre tenía aproximadamente su edad, tal vez huyendo de la guerra. Hablamos con ella y el resto de mujeres del grupo, la madre, tía, vecinas, primas y hermanas. Ella es la mayor de cuatro chicas, quiere ir a la universidad a estudiar ingeniería informática y... practica el kick-boxing! La verdad es que nos choca y con una sola mirada Ginebra y yo acordamos que queremos saber más de ella. Tiene entrenamiento de cinco a siete, así que quedamos en ir a recogerla al final de la clase y charlar un rato. Toda la conversación en una mezcla de inglés y turco, entre risas y preguntas del resto del grupo.


Después en encontrar el hostal, ducharnos, descansar y comer un poco, vamos hacia su gimnasio a buscarla. En los bajos de unos edificios de viviendas de dieciséis plantas, al lado de un mercado, encontramos el centro. Por la ventana abierta vemos a Sümeyye y sus compañeras, prácticamente todas chicas, la mayoría niñas, como practican en chándal y gritan mientras dan patadas al cojín.


El centro es moderno y hay bastante movimiento de jóvenes y de mujeres que vienen a recoger a sus niñas o a entrenar ellas mismas. Al terminar la clase, charlamos con la profesora, Jasmine, una mujer de cerca de cuarenta años, cuadrada (a la que preferiría no ver enfadada). Es realmente buena en su especialidad, fue campeona del mundo en su modalidad y nos dice que el gusta su trabajo y que Sümeyye tiene posibilidades de ir a un torneo nacional que se celebrará el año próximo. A la chica le brillan los ojos.

bottom of page