Sovint, quan arribem a un poble, la gent ens demana: Perquè caminant? I en la jornada d’avui, com en d’altres abans, la pregunta es contesta sola, amb contundència. Podríem passar en cotxe o amb autobús i el paisatge, certament, seria igual de bonic. Havent deixant Ankara, aquest viatge ens obsequia, de nou, cada dia, amb paratges sorprenents, molts amplis, immensos, en comparació amb els que estem acostumats a la nostra terra. La gran diferència és que, a peu, no veiem els paisatges, ens hi amarem, deixem que ens impregnin, els vivim intensament. També, s’ha de dir, que la mirada persistent de la fotògrafa, la Ginebra, i del fotògraf que a través dels seus ulls ens acompanya, fa que la percepció sigui més acurada. Estem alerta: a cada detall al marge del camí, quan alcem els ulls per veure com creixen els núvols (com en són de benvinguts els núvols en aquest altiplà!), al ventet gairebé permanent, que aixeca petits remolins de terra i sorra, als canvis de color del blat ja segat, als miratges que es planten davant nostre en les rectes inacabables de la carretera, al reflex de les muntanyes en els llacs…
Igualment, l’exigència del caminar sota aquesta calor (sempre sortim tard i arribem tard, a ple sol) ens fa agraïdes amb els regals del camí, en un altre moment potser insignificants: un arbre frondós que les cabres han arranat just a l’alçada que poden enfilar-s’hi, un te perquè sí que algú ens ofereix, les gotes brillants i fresques d’un aspersor de reg, la mesquita en el lloc just per descalçar-nos i reposar una estona a l’ombra, les salutacions de les persones que ens passen en cotxe, les cares d’incredulitat quan ens veuen arribar i acostar-nos, la darrera ullada al poble que acabem de deixar abans que el següent revolt l’esborri.
Això i més significa viatjar a peu.
___________________________
A menudo, al llegar a un pueblo, la gente nos pregunta: ¿Por qué caminando? Y en la jornada de hoy, como en otras antes, la pregunta se contesta sola, con contundencia. Podríamos pasar en coche o en autobús y el paisaje, ciertamente, sería igual de hermoso. Dejando atrás Ankara, este viaje nos obsequia, de nuevo, cada día, con parajes sorprendentes, muy amplios, inmensos, en comparación con los que estamos acostumbrados en nuestra tierra. La gran diferencia es que, a pie, no vemos los paisajes, nos empapamos de ellos, dejamos que nos impregnen, los vivimos intensamente. También, todo sea dicho, la mirada persistente de la fotógrafa, Ginebra, y del fotógrafo que a través de sus ojos nos acompaña, hace que la percepción sea más cuidadosa. Estamos alerta: a cada detalle al margen del camino, cuando alzamos la vista para ver como crecen las nubes (¡qué bienvenidas son las nubes en esta meseta!), al vientecillo casi permanente que levanta pequeños remolinos de tierra y arena, a los cambios de color del trigo recién segado, a los espejismos que se plantan ante nosotras en las rectas inacabables de la carretera, al reflejo de las montañas en los lagos…
Igualmente, la exigencia del caminar bajo este calor (siempre salimos tarde y llegamos tarde, a pleno sol) nos vuelve agradecidas con los regalos del camino, en otro momento tal vez insignificantes: un frondoso árbol que las cabras han recortado justo a la altura a la que pueden encaramarse; un te porque sí que alguien nos ofrece, las gotas brillantes y frescas de un aspersor de riego, la mezquita en el justo lugar para descalzarnos y reposar un rato a la sombra, los saludos de las personas que nos pasan en coche, las caras de incredulidad al vernos llegar y acercarnos, el último vistazo al pueblo que acabamos de dejar antes que la siguiente curva lo borre.
Esto y mucho más significa viajar a pie.