top of page
Buscar
  • Foto del escritorGemma

Cendres / Cenizas



La Ginebra publica avui al Facebook una fotografia de fa dos anys, amb el seu pare ja molt malalt (just dos mesos abans de morir) i això m’ha decidit a publicar aquest post després de donar-hi algunes voltes.


El nostre viatge tenia com a origen l’amor del Robert per tres ciutats de l’Orient Mitjà i aquest amor seu s’ha afermat durant el nostre recorregut. Ell ens ha acompanyat tot el temps i a tot arreu, espiritualment i també físicament. Quan empaquetàvem, la Ginebra va agafar un pot i el va omplir de cendres del seu pare per escampar-les en els llocs que ell va estimar -com ja havien fet en altres indrets privilegiats-. Cada grapat llençat a l’aire ha estat una petita cerimònia d’homenatge íntima per ella, i per a mi que l’he acompanyat en la seva pena.


Els dols necessiten temps i espai, no s’han d’apressar. Penso que avui en dia, l’aversió al dolor propi (i sobretot a l’aliè) ens fa accelerar els tempos antinaturalment i enllestir les vetlles, els tràmits i els funerals massa ràpidament.


Sí, aviat farà dos anys i els meus fills, que estaven molt units al seu pare, encara el ploren i l’enyoren, cadascú a la seva manera. I també és cert, que al costat de la Ginebra, he sentit que amb cada grapat que escampava i amb cada llàgrima que vessava al llarg d'aquests sis mesos, el dolor se li feia més lleuger.


_____________________




Ginebra publica hoy en Facebook una fotografía de hace dos años, con su padre ya muy enfermo (justo dos meses antes de morir) y eso me ha decidido a publicar este post después de darle alguna que otra vuelta.


Nuestro viaje tenía como origen el amor de Robert por tres ciudades de Oriente Medio y ese amor suyo se ha afianzado durante nuestro recorrido. Él nos ha acompañado todo el tiempo y a todas partes, espiritual y también físicamente. Cuando empaquetábamos, Ginebra cogió un bote y lo llenó de cenizas de su padre para esparcirlas en los lugares que él amó -como ya habían hecho en otros sitios privilegiados-. Cada puñado lanzado al aire ha sido una pequeña ceremonia de homenaje íntima para ella, y para mí que la he acompañado en su pena.


Los duelos necesitan tiempo y espacio, no deben apresurar-se. Pienso que hoy en día, la aversión al dolor propio (y sobre todo al ajeno) nos hace acelerar los tempos antinaturalmente y terminar los velatorios, los trámites y los funerales demasiado rápidamente.


Sí, pronto hará dos años y mis hijos, que estaban muy unidos a su padre, aunque le lloran y le añoran, cada uno a su manera. Y también es cierto que, al lado de la Ginebra, he sentido que a cada puñado que esparcía y con cada lágrima que derramaba a lo largo de estos seis meses, el dolor se le hacía más ligero.

bottom of page